La teva iniciativa, la nostra causa
Accés Privat

Josep Mª Bosch Aymerich

Girona 18.09.1917—Barcelona 16.02.2015

Si haguéssim de destacar un aspecte en la trajectòria professional de Josep Maria Bosch i Aymerich seria, sens dubte, el de la formació. Serveixi com a prova un fet incontestable: quan, a principis dels anys cinquanta, el govern dels E.U.A. va requerir al famós MIT (Massachusetts Institute of Technology) que li proporcionés els noms dels tècnics més ben preparats de l’Estat Espanyol, qui encapçalava la llista era Bosch i Aymerich.

Gironí, fill d’un advocat dedicat a la indústria minera i d’una pubilla de Castelló d’Empúries, va haver de passar la infància sota el signe de la ruïna econòmica de la família i una adolescència truncada per la desgraciada guerra civil en què van morir assassinats el pare i un germà. Res d’això, però, el va abatre. En acabar la guerra es va preparar a l’Acadèmia del Sr. Humet de Barcelona per aprovar la segona prova d’ingrés a la carrera d’enginyer industrial. Cursant ja el primer curs a l’Escola Superior d’Enginyers, va sobrevenir la inesperada defunció del director de l’Acadèmia. Atenent a l’alta preparació i la capacitat excepcional d’aquell jove, la vídua del Sr. Humet, aconsellada pels professors del primer curs de la carrera, li va demanar que s’encarregués de la direcció.

Es pot dir que el Àlgebra, la Geometria i la Física el van convertir en el “germà gran” d’un grup de joves provinents de les famílies més poderoses de Catalunya, els quals lluitaven per superar la duríssima barrera d’entrada i l’estricte “numerus clausus “que s’imposava en la carrera d’Enginyeria d’aquella època. Aquesta feina la va proveir d’una independència econòmica que li va permetre cursar els primers sis cursos de la carrera d’Arquitectura (la seva gran passió), la qual constava, llavors, de 9 cursos.

També va acabar els 6 cursos que li quedaven de la carrera d’enginyer. Amb els màxims honors, va ser el número u en les respectives promocions de les tres Escoles d’Enginyeria Industrial d’Espanya (Barcelona, Madrid i Bilbao) i va obtenir, a més, el “Premi Nacional de Fi de Carrera” de l’any 1944. El ministre de indústria, Antonio Suances, li va donar en persona el guardó i li va aconsellar que deixés l’ensenyament per dedicar-se a la gestió. El jove enginyer li va causar tan bona impressió al ministre que li va oferir el càrrec de delegat del “Institut Nacional d’Indústria” (INI) a l’estranger, donant-li la possibilitat d’escollir el país. Va escollir els EE.UU d’Amèrica, quan encara no havia acabat la Segona Guerra Mundial. Sense pensar-s’ho dues vegades es va dirigir a un destí que li marcaria de manera determinant: Cambridge, seu de la Universitat de Havard.

També per consell del ministre, abans de sortejar submarins alemanys per l’Atlàntic, va aprendre a capejar les dures condicions de l’activitat fabril en el espatllat aparell productiu espanyol. Mentre feia les pràctiques de alferes a les Milícies Universitàries, va treballar a la fàbrica d’hèlixs Elizalde a Barcelona i després a les drassanes de la “Empresa Nacional Bazán” a Ferrol. També en l’àmbit personal va ser determinant el sinuós recorregut, imposat per la guerra, del transatlàntic “Marqués de Comillas” que el va portar a la potència que es perfilava com la gran vencedora de la conflagració. En aquells trenta dies va conèixer a una jove catalana estudiant de dret i futura advocada, Maria Rosa Escarpenter i Fargas, la família de la qual vivia a Cuba. Pocs anys després, amb ella va contreure el matrimoni.

La segona etapa en la formació acadèmica de Bosch i Aymerich va ser igualment brillant. En el mític Institut Tecnològic de Massachusetts va tenir el privilegi d’assistir a les classes magistrals que impartien arquitectes de la talla d’Alvar Aalto, Le Corbusier o Walter Gropius. L’excepcionalitat del moment li va permetre, a més, convertir els dos anys del post-grau en un sol any d’estudis intensos, graduant-se com Master of Science in Business and Engineering Administration. Possiblement va ser el primer espanyol que el va obtenir. Conseqüència d’això va ser l’oferiment per part del Departament d’Estat Nord-Americà de la direcció de “Port Rican Development Corporation”, que no va acceptar perquè considerava que s’havia de, en primer lloc, al seu país.

El tercer assoliment significatiu -de tornada dels EUA, al maig de 1947, i ja desvinculat de l’ini- va ser acabar en un any els tres cursos que li faltaven per graduar com a arquitecte, obtenint, tot seguit, el doctorat en Enginyeria i en Arquitectura. Poc després se li va concedir l’honor de formar part de la Junta Directiva de la Reial Acadèmia de Doctors.

Abans de passar a descriure l’activitat empresarial i professional de Josep Maria Bosch i Aymerich, encara cal ressaltar, en l’apartat econòmic o formatiu, dos fets significatius. Un és el nomenament com a representant del MIT a Barcelona i l’altre a la fundació, conjuntament amb un bon amic, el Dr. Josep Poal, de l’Institut d’Estudis Nord-Americans, a la ciutat de Barcelona.

Va fer el que va poder per aconseguir llicències d’instal·lacions industrials americanes a Catalunya, però l’Administració d’aquells temps no ho veia amb bons ulls. Davant d’obstacles insalvables va concentrar els seus esforços en la direcció contrària: aconseguir i explotar patents espanyoles a EUA

Amb aquesta finalitat va posar en marxa la signatura American Contant Card Inc. A Euclid (Ohio). Però va haver de delegar aquestes activitats quan, l’any 1947, va guanyar per concurs la plaça de Director Tècnic Industrial de la Zona Franca de Barcelona. Treballant per aquest organisme col·labora decisivament en la instal·lació de la fàbrica SEAT a la Zona Franca, en contra del desig del director general de llavors, Ortiz Echagüe, entestat a portar-la a Bilbao. Els informes presentats per ell en el Consorci van ser tan contundents, i plantejaven unes condicions tan avantatjoses, que van decantar la balança a favor de l’opció barcelonina.

D’aquesta mateixa època és una altra audàcia tècnica que reflecteix la visió de futur que tenia en el camp de la planificació urbanística. Concebre 01:00 via perifèrica de cent metres d’amplada per la Zona Franca. Molt per sobre de les especificacions que s’estilaven en l’època, i que els polítics consideraven llavors una “veritable bogeria”. El temps li ha donat la raó i ha resultat ser un gran encert per a Barcelona i àrea metropolitana, especialment per a l’àrea del Baix Llobregat, quan va donar lloc al Cinturó del Litoral que, curiosament, més tard projectaria una empresa del mateix Bosch Aymerich.

Tot i les poques facilitats que ha tingut a la seva terra, cal assenyalar algunes obres d’envergadura. Per exemple la Vila Olímpica destinada a jutges i Periodistes de Badalona (Montigalà), el complex d’apartaments de luxe Cap sa Sal de Begur a la Costa Brava i l’hotel Reymar a Tossa de Mar, per al seu germà Alfonso.

En paral·lel es va dedicar a l’activitat immobiliària a Barcelona. És destacable l’empresa ECISA, formada també amb antics companys de la carrera d’enginyers. L’endemà de l’obtenció del títol, per a aquesta empresa va presentar a visar al Col·legi d’Arquitectes el projecte d’un edifici de mitja illa de cases a l’Eixample. Va ser comentat com el més remarcable de l’any 1948.

El seu destí, tant professional com empresarial, estaria marcat per una data transcendental en la història contemporània d’Espanya. El 26 de setembre de 1953 es va signar, amb EUA, els convenis de col·laboració que posaven fi a l’aïllament internacional del règim franquista.

Les bases militars que s’havien d’implantar en territori espanyol eren la part més destacada del tractat. La Navy va ser l’encarregada de construir les bases hispanoamericanes i va contractar diverses empreses del seu país per al disseny de projectes. Una de les principals va ser la de l’ex-almirall Frederic R. Harris, empresa que projectava les instal·lacions petrolíferes del Golf Pèrsic. Aquestes companyies es van agrupar en la AESB (Architects and Engineers Spanish Bases) i es van posar en contacte amb José María Bosch Aymerich. Es va constituir llavors “Bosch Aymerich i Associats, SA”. En pocs dies el petit estudi de l’arquitecte i enginyer va esdevenir una gran empresa que arribaria a comptar amb més de 300 col·laboradors.

Amb tot, va ser encara més decisiu en la seva trajectòria empresarial el que va venir poc després d’acabar el seu treball per al govern americà. Un dels més importants contractistes, Frederic R. Harris Inc., va proposar al seu col·laborador català seguir treballant junts. Així el client es va convertir en soci i va sorgir Harris Bosch Aymerich SA, companyia encarregada de desenvolupar importants obres públiques en territori espanyol i posteriorment a Bèlgica, EUA i Sud-amèrica. Cal destacar la xarxa d’autopistes al País Basc, els ports petrolífers de La Corunya, Castelló i Tarragona, i el pantalà petrolífer del port de Barcelona.

Com a colofó del bagatge tècnic que havia acumulat, l’any 1965, va succeir un altre fet decisiu que li consolidaria en el terreny empresarial. L’empresa Planning Research Corporation, PRC, formada per l’elit dels funcionaris tècnics de l’administració americana, que cotitzava a la borsa de Nova York, va absorbir, entre d’altres, al seu soci Frederic R. Harris, la qual cosa va comportar que Bosch Aymerich es convertís en un petit associat de PRC. En aquells temps no era poca cosa formar part de la cua del gran lleó americà. Tant era així que, a partir d’aquest fet, deixaria de batre com un gat panxa enlaire pels llocs de permanència a la primera divisió i passaria a disputar pels primers llocs de la classificació. Per fer-se una idea de la magnitud de l’empresa, cal recalcar que havia assignats més de 2.000 tècnics d’alta qualificació només per a un dels projectes de PRC: la llançadora Columbia de la NASA a Cap Canaveral.

Bosch Aymerich va ser nomenat director mundial de la Divisió d’Arquitectura de la multinacional i, en companyia de la seva esposa, es va convertir en un viatger incansable, per estudiar sobre el terreny, projectar i controlar l’execució de les obres desenvolupades per PRC en els cinc continents . Per exemple, en funció d’un contracte amb la “Royal Comission of Jubail & Yambu”, encarregada dels oleoductes que anaven del Golf Pèrsic al Mar Roig, va dissenyar i va vigilar la construcció a l’Aràbia Saudita de les ciutats petrolíferes de Jubail i, sobretot , de Yambu.

En tornar dels EUA es va posar a treballar en la gran il·lusió de la seva vida, aquesta vegada situada al mig de Barcelona: en el triangle d’or de Plaça Catalunya-Pelayo-Bergara, la cobejada illa de cases que, en part, restaria lliure sobre l’antiga terminal del tren a Sarrià. Per a aquest espai, va presentar el 1955 un projecte a la III Biennal Hispanoamericana d’Art, obtenint el Gran Premi d’Arquitectura. L’any següent va ser ratificada la proposta amb el Primer Premi del Saló Internacional d’Arquitectura i Art Monumental. Era ni més ni menys que un edifici de 40 pisos, una audàcia arquitectònica impensable per a una ciutat en la qual abans de 1992 no es concebien edificis d’aquesta envergadura.

Però a ell li semblava que tenia el camí expedit. Només li calia posar-se mans a l’obra, convencent a amics, polítics i empresaris influents. Amb ells va crear una empresa “Iniciatives Barcelonines, SA” (IBSA), presidida per Miguel Mateu Pla (ex-alcalde de la ciutat). Hi participaven Luís Olano Barandiarán, el Baró de Viver (també antic alcalde), membres de la familia Recasens (fundadors de Cepsa), la família Molins (Ciments Molins), els germans Luís i José Noguer Sunyol, (d’Indústries Agrícoles, SA.) , el seu cosí Jose Ildefons Sunyol, el Dr. José Poal, Alberto Palachi, l’agent de canvi i borsa Pau Negre, el Banc de Madrid, el Banc Condal, Torras: Ferreries & Construccions, l’empresa MACOSA, etc. Entre altres entitats de la ciutat, figurava també l’empresa Aluminium Company of Canada, que es comprometia a aportar el material més distintiu de l’obra. La proposta va provocar una gran controvèrsia i l’Ajuntament va convocar un concurs per adjudicar la construcció d’un edifici singular al solar més cobejat del país. IBSA va ser l’única empresa que es va presentar. Però, com és fàcil suposar, hi havia altres interessos en pugna. Contínues oposicions i intrigues li van acabar desil·lusionant i va decidir abandonar la idea. S’ha acabat venent IBSA a una empresa estrangera perquè els accionistes puguin recuperar la inversió.

Considerava el projecte digne de la monumentalitat de la capital catalana, ara bé, segurament ho havia posat sobre la taula massa aviat. Se sent una mica dolgut quan afirma que “fer les coses en CATALUNYA ha estat -almenys per a mi- com una carrera d’obstacles, però jo vull molt a la meva terra i vull continuar aquí. En canvi, treballar fora d’Espanya m’ha resultat més atractiu. “

També afegeix que la Comunitat de Madrid li ha estat favorable. Així ho demostren una sèrie d’edificis emblemàtics i les milers d’habitatges unifamiliars construïts a través de la immobiliària Levitt Bosch i Aymerich SA, que s’ha convertit en una de les empreses líders en aquest camp.

L’esperit inquiet i sempre atent a les oportunitats que se li presentaven el va portar a graduar-se, en l’any 1954 com a Tècnic Urbanista, en la branca d’enginyer i en la d’arquitectura, en el “Institut d’Estudis d’Administració Local”. Per aplicar els coneixements adquirits es va associar amb Mateu Schohl, enginyer hidrogeòleg, amb qui va posar en marxa l’empresa denominada SAETA, “Societat Espanyola d’Explotacions Turístiques i Agrícoles”, dedicada a crear terreny urbà o de revaloració agrícola, recuperant predis erms. Com a resultat d’aquestes activitats, encara manté la propietat d’alguns terrenys recuperats, a més de l’Hotel de Suites Sa Punta de S’Estañol a la platja de la Badia d’Alcúdia (Mallorca). Així com el terreny necessari per a l’Estació d’Esquí de Masella, obra de gran dificultat d’execució des del punt de vista tècnic i paisatgístic, que ha estat un factor determinant en la dinamització econòmica de la comarca de la Cerdanya.

Acte d’inauguració a Masella del carrer del Sr. Bosch Aymerich (28-03-2001)

Aquest text prové d’un llibre que es va editar a l’octubre de 2006, anomenat:
“El Sello de la Excelencia”, Empresas Emprenedores Dirigentes
“El Traç de l’Excel·lència” Empreses Emprenedors Dirigents
Francesc Ribera Raichs
Editorial Dobleerre

Als seus 97 anys i després d’haver lluitat per les seves empreses, deixa un llegat empresarial que va crear al llarg d’una vida de treball infatigable. Sempre recolzat per la seva amorosa i ja morta esposa M. Rosa Escarpenter Fargas i envoltat de bons col·laboradors. La seva iniciativa filantròpica, en la qual en els últims temps, va concentrar treball i esperances, és la Fundació Privada Bosch i Aymerich, creada l’any 1996, que entre altres activitats, té com a objectiu el foment dels estudis i la creació en els àmbits de l’Arquitectura i l’Urbanisme.